Em van dir que deixés passar el temps, que tot se suavitzaria, que havia arribat la teva hora, Dani, que la vida és així i només quedava acceptar la realitat.
I ha passat el temps, aquest gran desconegut.
S’ha descobert que una dona, després de donar a llum, conserva en el seu cervell durant trenta anys cèl·lules vives del seu fill; trenta anys més per a cuidar i protegir, trenta anys més per a preservar l’espècie. Però, què passa amb aquest amor que no entén de qüestions biològiques? Què passa després? Què passa si el temps s’interromp, que passa si la vida a preservar acaba?
El temps no resol les preguntes. Darrere de la fina capa de boira que cobreix el calendari continuen estant aquestes petites cèl·lules en el cervell; els dies tristos, les frustracions i aquest gran amor que et recorda que no existeix l’oblit.
El temps ens dóna marge i espai per a sobreviure primer i anar adaptant-nos després a un procés sempre particular que ens porta a evolucionar al nostre ritme. I potser és en aquest trànsit en el qual el temps adquireix gran importància deixant de ser un límit per a convertir-se en un infinit.
M’agradaria que qui llegeixi aquestes paraules entengués que, malgrat el temps transcorregut, continuo vivint amb Dani; perquè l’amor és així i Dani és el meu temps.
T’estimo, Dani
Mil petons
Amparo
