Per Amparo
Fa uns dies parlava amb la meva germana Ana, sobre la idea d’escriure en relació amb el Nadal i el dol. I vaig acabar per preguntar-me a mi mateixa, en aquestes dates, en què les emocions i els records estan a flor de pell, què podria contar que serveixi de consol a les persones que han perdut a una persona estimada? Honestament, només em veig capaç de compartir una petita història personal.
Què passaria si no visqués el Nadal? Crec que puc respondre que no passaria res. Però resulta que això és precisament el no vull que passi. M’explicaré.
Aproximadament un any abans de la mort de Dani, el meu fill, vaig tenir una tremenda discussió amb ell. Faltaven pocs dies per a Nadal. Sóc incapaç de recordar el motiu, però sí que l’endemà es va acostar a mi per a preguntar-me: “no posaràs les llumetes… com sempre?”. Jo encara estava enfadada i li vaig contestar: “per a què?”. Em vaig penedir immediatament. Encara puc escoltar el to suau de la seva veu, la seva mirada demanant una reconciliació, deixant anar un tènue “ho sento” i aquest amor que em continua acompanyant.
A Dani mai li van importar molt els guarniments, però sabia que a mi em feia il·lusió anar col·locant estrelles i angelets pertot arreu. Així que aquesta pregunta ho va canviar tot. Aquell Nadal, adornar la casa va deixar de ser un costum que només em pertanyia a mi i es va convertir en una tradició que d’alguna forma continuo compartint amb ell.
Aquella discussió que es va transformar en la mirada conciliadora de Dani, m’ha permès continuar vivint el Nadal; m’ha permès seguir amb la tradició de les llums, les estrelles i els angelets. En cada objecte veig aquesta mirada i sento l’amor de Dani. I espero que any rere any continuï sent així. De la mateixa forma que espero que les persones que llegeixin aquestes paraules puguin recordar alguna petita història que ompli d’amor aquest Nadal.
T’estimo, Dani
Mil petons
