Va arribar amb la primavera. Quan els nous brots començaven a obrir-se a la vida. Va ser com un cicló que arrasa tot el que troba al seu pas. I ens va trobar amb les portes obertes.
Ens va portar la por, ens va fer sentir petits i vulnerables, experimentar el dolor i el sofriment i va fer present a la mort com una companya de viatge inseparable.
Un petit virus que va ser ferotge amb les persones més desprotegides socialment. Cada dia contàvem com les seves vides s’apagaven; els qui morien i les seves famílies entraven en una trista estadística que marcava l’evolució de la pandèmia.
Però les persones eren aquí, amb noms i cognoms, com ho estava també la història de la seva vida. A la gran majoria no els vam poder acompanyar físicament i els uns i els altres vam haver de buscar en el més profund del nostre esperit per a trobar la manera d’abraçar-nos, donar-nos la mà i prometre’ns amor etern, sense veure’ns. Aquells que ens quedem plorant la pèrdua ho vam fer íntimament, sense els rituals ancestrals que mitiguen els primers moments del tràngol. I ha estat molt dur.
A Europa sembla que el virus ens està donant una petita treva, però ningú pot descartar que torni a aparèixer a la tardor, o abans. Passi el que passi, en la nostra memòria queden totes aquelles persones que van començar a anar-se’n aquesta primavera. Els recordarem cada any quan traiem el cap al balcó i respirem una nova primavera.
Des de Celblau, el nostre homenatge a cada persona, a les famílies que van haver d’afrontar la mort enmig del caos i la solitud; el nostre reconeixement per la seva enteresa i la seva valentia. I sobretot, el nostre agraïment per cada gest d’amor que va brotar dels seus cors.
CelBlau
Foto: Image by Дмитрий Мошнин from Pixabay
