Per Amparo
Som mares i pares que hem vist morir als nostres fills, a les nostres filles. Una raça a part, diuen que som. Éssers humans que han experimentat l’impossible.
Però som diferents, com ho són els nostres fills, les nostres filles. La majoria hem triat seguir aquí, cadascun amb la seva promesa d’amor etern particular. Continuem caminant per aquesta vida sabent el que és morir. I, per què? Alguna cosa ens empeny. Ens empeny una cosa tan forta que ens fa renéixer cada vegada que el dolor sembla que ha guanyat la batalla; alguna cosa que permet que un petit halo de llum s’obri pas en la foscor. A vegades, ni tan sols som conscients de què es tracta i posem en dubte la nostra pròpia lucidesa pensant que la bogeria és ja una companya habitual. Però arriba un moment que és igual, en què deixa importar si és bogeria o lucidesa, perquè ‘quelcom’ intangible és el que ens permet seguir connectats amb els nostres fills i filles; amb el món.
És difícil explicar, que acceptar la mort d’una filla, d’un fill, no significa en absolut renunciar a estar amb ella, amb ell. Com expliques que l’amor que ens unia en vida, no desapareix, sinó que creix i transforma la teva vida fins a l’increïble?
Penso en els moments màgics compartits, en el qual les mirades es creuaven i es detenia el temps; moments en els quals pensava que era impossible sentir més amor que el que fluïa en aquells instants. Però m’equivocava. Perquè sí que és possible. És allò que ens empeny.
Som mares i pares, persones que travessem les nostres pròpies fronteres. La veritat és que viure als afores és tot un repte. El nostre viatge no ens fa millors ni pitjors que la resta de mortals, però sí que podem dir que ‘quelcom ens empeny’, ens impulsa a anar una mica més enllà de la línia que marca l’horitzó entre la vida… i la vida.
T’estimo, Dani
Mil petons
