El cel sempre és blau
Per Amparo, fundadora de CelBlau
Tot va començar com comencen tants projectes que sorgeixen de la devastació, de la destrucció total.
El meu fill Dani va morir fa quatre anys i en aquell moment vaig creure morir amb ell. Tota la meva vida s’esfondrà com cau un castell de cartes; en només un instant.
L’endemà seguia respirant, sí. De la mateixa forma que sentia que a la resta del món no semblava importar-li la nostra mort. El dolor punyent i el cansament per mantenir certa actitud, la que espera de tu aquest món aliè i llunyà, em va fer perdre qualsevol anhel d’esperança.
Però tot i trobar-me a la vora de l’abisme vaig aconseguir sentir que alguna cosa havia quedat intacte: allà estava el nostre amor, el d’en Dani i el meu. L’amor que ens mantenia vius l’un per a l’altre i que d’alguna manera ens connectava, encara que habitéssim en dimensions aparentment diferents.
Dani em donava la mà per seguir endavant amb el viatge que vam emprendre junts un dia de principis del mes d’agost. Però a mesura que se succeïen les hores i els dies i passaven els mesos vaig sentir el devastador que pot ser aquest viatge. Alhora, vaig adonar-me que parlar obertament de la mort incomoda a la majoria de la gent que t’acompanya o et trobes pel camí. La solitud m’acompanya a cada estona, a cada pas que dono. Perquè ningú viu per morir, encara que la mort formi part de la vida.
Així és com de vegades les persones obviem l’única cosa que, certament, sabem que arribarà algun dia, girant l’esquena al dolor aliè, a una certesa que passa a cada estona més enllà de la nostra ceguesa. I així és com el dol de vegades es converteix en un viatge solitari que et porta a buscar la comprensió de qui no necessita posar-se en la teva pell; de qui viatja pel mateix camí que tu.
Ho vaig fer. Vaig emprendre aquesta cerca d’espais comuns en els quals trobar comprensió i suport. I em vaig endinsar en una terra oberta a la germinació de llavors que facin brollar l’esperança. Així és com a poc a poc va començar a prendre forma la idea de plantar a cel obert i compartir un viatge d’amor que no té fi. El viatge d’aquelles persones que estimen més enllà del dol fent de la seva memòria el lloc on romanen, on estan i sempre estaran els i les qui es van avançar en el camí de la vida.
Benvinguts i benvingudes a CelBlau.
CelBlau, un viatge a la vida
CelBlau és un grup de persones que afronten una mateixa experiència de vida: la pèrdua de les persones estimades.
Pot semblar contradictori que parlem d’una “experiència de vida” per referir-nos a la mort. Però precisament d’això es tracta. Perquè busquem la manera de seguir vivint o de tornar a fer-ho després d’experimentar el que per a la majoria és l’impossible, quelcom que mai hagués pogut succeir.
La mort de les persones estimades no acostuma a estar en l’horitzó de la vida, no forma part dels pensaments quotidians, els que ocupen la pràctica totalitat de les hores del dia. No pensem ni somiem amb que pogués succeir, de la mateixa forma que quan arriba aquest moment, afrontar-ho sembla impossible. Sembla que no hi ha manera ni forma de tant obviar aquesta possibilitat. La veritat és que no sabem gairebé res de la mort.
Cada persona té la seva història, les seves pròpies vivències abans i després de la pèrdua, però a totes ens uneix alguna cosa que permet que el nostre cor segueixi bategant: ens uneix l’amor per aquestes persones a les quals sempre trobarem a faltar. Compartim l’amor que seguim donant i rebent, malgrat tot, l’amor que ens guia més allà del que percebíem fins a aquest instant.
CelBlau neix amb la idea de ser un espai obert al dol en el qual compartir el que sentim i percebem ara, just en aquest instant. Un lloc en el qual posar paraules als sentiments que silenciem i amaguem en la vida quotidiana. L’entitat desitja ser l’espai en el qual desaprendre per créixer i aprendre de nou des de la nostra singularitat; des de la llibertat i el respecte, sense prejudicis ni judicis, sense certeses. CelBlau aspira a ser el lloc de trobada en el qual compartir el desig i l’esperança de trobar la serenitat necessària per viure mirant a la mort com una part de la vida.
CelBlau som nosaltres, els i les que ens quedem i les persones estimades que es van avançar en el camí de la vida.